Reflexions sobre el control d’esfínters i deixar els bolquers

25 05 2015

Comissió pedagògica Gatzara. Maig’15

En el nostre dia a dia observem que el control d’esfínters, com altres aspectes de la criança de nens i nenes, genera molts dubtes i també moltes preses i pressions sobre la mainada i les pamares. És per això que tenim ganes de compartir algunes informacions i reflexions al voltant d’aquest tema, partint d’una mirada i relació, respectuosa i antiautoritària.

Amb aquest document volem compartir què entenem per control d’esfínters i pel fet de deixar els bolquers, partint de l’ús de bolquers en l’atenció de les necessitats fisiològiques dels nadons, coneixent i respectant el fet de poder acompanyar aquest procés, sense la necessitat d’utilitzar el bolquers.

El control d’esfínters és un procés i s’adquireix quan el nen o la nena està madura, de la mateixa manera que passa amb el caminar, amb la parla, amb el control del traç, amb la capacitat de saltar… Així al contrari del que pensa molta gent, no hi ha una edat exacta en que aparegui el control d’esfínters i en que se li hagin de treure els bolquers, sinó que serà fruit de la maduració personal . Per tant serà molt important observar, escoltar i respectar el moment de cada nen/nena. És un procés que porta el seu temps, que no té perquè ser lineal (a vegades tornen a demanar/necessitar els bolquers) i és diferent per a cada nen i nena.

Al nostre entendre, existeix ple control d’esfínters quan el nen o nena és capaç de comunicar que té pipi o caca abans de fer-la, quan és capaç de retenir-la i és capaç d’anar a fer-ho de manera autònoma, sense que la persona adulta li recordi. Això no vol dir que el nen o nena no reconegui abans d’aquest moment, quan té pipi o caca, si que ho pot reconèixer (igual que quan té gana), al que ens referim és al moment en que pot gestionar-ho amb autonomia. Per tant el moment de treure els bolquers serà quan existeixi el control d’esfínters i el nen o nena tingui la seguretat d’assumir aquest canvi.

Com hem dit abans, no hi ha una edat concreta en que s’adquireix el control d’esfínters, l’observació de la canalla i l’experiència (tant la pròpia com d’altres persones que són referents per a nosaltres) ens ho fan entendre i viureu així. Hi ha mainada que assoleix el control d’esfínters als tres anys i mig, d’altra que abans dels dos anys, d’altra als tres… No existeix una norma, és qüestió de maduració. Per aquest motiu estem en desacord amb la tendència actual que diu que s’ha de treure el bolquer als dos anys, que s’ha d’aprofitar l’estiu per ensenyar-los… i amb el que passa sovint en algunes escoles que forcen a que la mainada entri a P-3 sense bolquer. Aquesta lògica atempta directament contra la mainada, el que fa és generar estrès, competència i pressió, actituds al nostre entendre, gens favorables per al desenvolupament de la canalla i per una relació respectuosa entre pamares i fills/es. Al ser el control d’esfínters un procés maduratiu, estem descuidant a la mainada, quan és l’adult qui decideix unilateralment, sense escoltar al nen/nena, que és el moment de que faci pipi i caca a l’orinal.

Tot i això, entenem que vivim on vivim i que a vegades hi ha pamares que no poden respectar el procés maduratiu perquè per exemple, els “obliguen ” a que a P3 el nin vagi sense bolquer. Així quan traiem els bolquers abans de que existeixi el control d’esfínters, serà molt important viure el procés i els possibles escapes amb tranquil·litat i comprensió, tot i que a moments no sempre és fàcil. Serà molt important no culpabilitzar, fer sentir malament, ridiculitzar…. al nen o nena si se li escapa un pipi o una caca i intentar viure-ho com si fos un canvi de bolquers.

En el control d’esfínters, com en tots els processos d’aprenentatge, és important respectar el ritme, observar, escoltar, conèixer a aquell nen o nena concret i no forçar moments. Observem que el control d’esfínters i el fet de deixar els bolquers és un procés en general molt íntim i delicat de la mainada, per això tenim ganes de compartir situacions que es poden donar quan és l’adult que sense tenir en compte el moment del nen o nena decideix treure els bolquers.

Que pot passar quan la persona adulta decideix unilateralment que és el moment de treure els bolquers? Pot passar que encertem i que flueixi el procés o pot passar que es converteixi en un proces complicat tant per la mainada, perseguida amb un orinal al darrera, i per la família, que no donarà a l’abast amb les rentadores.

Què li estem comunicant amb aquesta decisió unilateral? Li estem comunicant que allò que feia fins ara ja no ho ha de fer , que a partir d’ara ho ha de fer d’una altra manera, ho haurà de fer com la cultura pròpia estableix. (Al wc, a una letrina…). Per tant, estem comunicant que quan es fa pipi a sobre s’està equivocant, que està fallant perquè no fa el que esperem que faci.

I… si encara no està madur? Doncs poden passar moltes coses: Pot passar que com que l’adult/a el posa a fer pipi o li recorda durant tot el dia, en aquest procés el nen/nena arribi a la maduració; pot passar que al no respectar el seu procés maduratiu el nen/nena tingui eneurosis nocturnes fins a edats poc freqüents; pot ser que des dels 2 anys fins a que realment estigui preparat o preparada es faci pipi a sobre si la persona adulta no li va recordant; pot passar que pateixi pèrdua de confiança en un/una mateixa per no assolir allò que s’espera d’ell/ella…

Quan és la persona adulta la que decideix que s’ha de treure el bolquer, que és el moment perquè controli els esfínters, sovint s’entra en una dinàmica, on l’adult pensa que és el nen o nena qui controla els esfínters i en realitat és l’adult qui controla aquestes necessitats, preguntant-li constantment o posant-lo/la a fer pipi cada dos per tres. Laura Gutman descriu aquesta dinàmica com “el idioma pis”, la lògica obsessiva de l’adult “¿quieres hacer pis?, ¿has hecho pis?, ¿de verdad que no? ¿Y caca, este niño ha hecho hoy caca?” y luego, cada diez minutos, estemos donde estemos, delante de quien estemos, lo preguntamos sin descanso, incluso nos atrevemos a llevar a nuestros hijos contra su voluntad al servicio de diversos bares y restaurantes “a ver si sale”.

No ens podem oblidar que la mainada (excepte quan existeix alguna dificultat) vol créixer, evolucionar, fer-se autònoma i vol deixar els bolquers. Com ja hem exposat, cadascú té el seu moment. La mainada cada dia veu que les persones adultes o la mainada més gran no porten bolquers, que utilitzen el lavabo, el gibrell, que fan pipi en un arbre… i quan sigui el moment demanarà fer-ho igual que els altres.

Sabem que el nen o nena està començant a controlar els esfínters quan s’interessa per el wc, quan comença a treure’s el bolquer i seure al gibrell, quan comunica que vol anar a fer pipi o caca, que ja no vol bolquers…

En el procés de maduració primer ho comunicarà en el mateix moment que li està sortint, més tard amb una mica d’antelació, un dia te’l trobaràs assegut al lavabo… Una altra signe que ens pot orientar és que els nens i nenes que comencen a estar madurs/res per a fer el pas d’anar sense bolquers, sovint, utilitzen per expressar-se el “jo” i el “meu” i la primera persona del singular en els verbs.

A vegades, en aquest procés, el nen o nena que ja no porta bolquers pot tornar a demanar-los o a necessitar-los una altra vegada. És important no viureu com un retrocés, sinó com un pas de reafirmació, d’anar prenent més confiança en ell/ella mateix/ixa i en nosaltres. En ell/ella mateix/ixa perquè es sent escoltat/ada i respectat/ada davant les seves necessitats i en nosaltres perquè sent que el respectem i no el/la pressionem.

A vegades també pot passar que la nena/nen té control d’esfínters, és a dir, reconeix quan té pipi o caca, és capaç d’aguantar-se i podria anar a fer-ho a la gibrella, però encara no està preparat per deixar els bolquers. El pot necessitar per fer la caca i/o el pipi, potser a casa el fa al gibrell i quan està fora demana els bolquers…. Com hem dit és un procés molt íntim i pensem que és molt important respectar-ho.

És important viureu amb tranquil·litat , anar responent les necessitats que els hi van sorgint i acompanyar-los en el procés.

Per acabar volem fer una reflexió sobre un fet molt comú quan es treuen els bolquers , sobre el fet de felicitar quan es fa pipi a l’orinal i/o renyar si s’ha escapat.

Com en qualsevol relació educativa, partint d’una mirada i relació, respectuosa i antiautoritària, no estem d’acord amb el mètode conductista, ni amb el reforç positiu. Entenem la relació educativa com respectuosa, de confiança, de recolzament i d’amor, així pensem que també s’ha d’acompanyar al procés de control d’esfínters des d’aquesta mirada i relació.

De la mateixa manera que no el felicitem o premiem quan fa pipi o caca al bolquer, ja que és l’habitual quan ho faci a l’orinal (quan arribi el moment), també ho serà. No premiar o felicitar, no vol dir que no reconeguem aquest nou pas en la seva maduració, és important fer-li saber que ens hem adonat del seu aprenentatge i compartir l’alegria del nen/nena en aquest camí.

La felicitació/premi pot generar també desconfiança en un/una mateixa. – Quan se m’escapa no ho estic fent bé? -No em mereixo una felicitació? -En què estic fallant?

Intentem escoltar el ritme que ens comuniquen i viure amb plaer els processos d’aprenentatge i creixement, deixant ben lluny les preses, la competitivitat, els ritmes imposats.

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: