Reflexió sobre els límits

25 11 2012

REFLEXIÓ SOBRE ELS LÍMITS

Comissió pedagògica Gatzara, juliol’13

 

 Quan com a mares, pares, acompanyants, amics… , ens plantegem l’educació com una relació basada en el respecte, l’autonomia, la confiança, la llibertat… comença un camí difícil, però enriquidor. Prendre aquesta decisió, vol dir que sortim del camí definit, marcat per la lògica socio-econòmica, política i cultural dominant; que sortim d’allò que tots i totes coneixem i que hem viscut (premis i càstigs, submissió, actuar per agradar als altres i no per desig propi…), per aventurar-nos en un camí que no coneixem gaire i que no tenim interioritzat plenament.

Potser hem llegit moltes coses, tenim molta informació…. però quan comença el moment de la relació, de passar de la teoria a l’acció… sovint comencen els dubtes, les confusions, les pors, els conflictes…

Un aspecte que sol generar força dificultats, del que es parla molt, i sovint crea confusions, és el tema dels límits, els acords… del comunicar un NO.

 Tot i que els límits formen part de la vida (hi ha límits físics o naturals,com per exemple: un nadó no pot sobreviure tot sol; el foc crema… i límits socials i culturals: l’altre dirà «no» i s’anfadar` quan li faig una cosa que no li agrada), sol passar que tenim molts dubtes i sovint ens sentim malament quan hem de comunicar-ne un. Potser, aquesta dificultat per informar d’un límit tingui a veure amb les nostres vivències amb aquests (utilitzats com a càstigs, per instruir, per sotmetre al desig propi, … ) i potser per relacionar-los amb una posició autoritària. Per a mi, els límits no tenen a veure amb l’autoritarisme, el que si té a veure amb l’autoritarisme és la imposició d’aquests. Així segons com els entenguem i els gestionem ens ajudaran a situar-nos en el món on vivim (per exemple: – Mama! No vull posar-me les botes! – Carinyo, es que avui plou! I ens posem les botes per no mullar-nos els peus o

– Doncs podem agafar calçat de recanvi per canviar-te després!) o bé ens sotmetran al desig de l’altre (per exemple: T’has de posar les botes d’aigua perquè tu dic jo, sóc la mare i m’has d’obeir!) .

Així no podem tolerar límits autoritaris, sense sentit i inventats a conveniència de la persona adulta, utilitzats per obtenir resultats, inculcar obediència… Aquest tipus de límits no respecten la intel·ligència, els sentiments ni l’autonomia dels nens i les nenes.

 Coneixem nens i nenes que han crescut amb imposició de molts límits (molts NOs) i càstigs o, tot al contrari, sense cap tipus de límit . Aquesta canalla solen esdevenir nins amb poca empatia, amb alt grau d’egoisme, amb actituds invasores, poc responsables dels seus actes, amb actituds despòtiques i exigents…

Per una altra banda, quan ens relacionem amb canalla que ha crescut en ambients amb límits funcionals, amb acords, sense judicis de valor, als que se’ls ha respectat la capacitat d’expressió i d’acció, se’ls ha escoltat… solen ser nins que respecten les coses i que mostren molta capacitat per resoldre situacions i conflictes.

 Quan parlem de límits des d’una mirada respectuosa, hem de partir d’una relació horitzontal, que reconeix i valora els desitjos de l’altre, que confia en les seves capacitats, en la que hi ha comunicació i diàleg…..

D’aquesta manera, quan comuniquem un límit estem acompanyant l’altre perquè pugui conèixer el funcionament del món i pugui moure’s de forma autònoma en ell.Així, quan interactuem amb l’entorn anem coneixent com funciona, què passa (un ganivet talla, la sopa calenta crema…. ); quan ens relacionem amb els altres i/o compartim espais… descobrim quins són els seus límits i també arribem a acords (expressem gustos i necessitats i busquem maneres per tal que aquests trobin un lloc dins del grup)… tant per motius funcionals com per poder conviure amb respecte.

 Podem fer un símil molt entenedor entre la comunicació de límits i l’explicació del funcionament d’un joc. Per exemple: Hi ha unes persones jugant a la sabatilla i m’expliquen com es juga (les regles del joc). Davant d’això jo decideixo si vull jugar respectant el joc , no vull jugar o proposo un canvi de regla o de joc. Doncs, per exemple: Una nena vol saltar sobre el sofà. Davant de la necessitat de saltar del nen/nena, la reconec i li comunico que a casa hi ha un matalàs per saltar, fer tombarelles…. i que ho pot fer allà. El sofà està en un espai compartit, tranquil i no adaptat per saltar (li explico les “regles del joc”) . Davant d’això, la nena podrà decidir què prefereix : saltar al matalàs, quedar-se tranquil·la al sofà o proposar una altra opció.

 Sovint ens pot donar la sensació que els límits ens retallen la llibertat, però ens ajuden a entendre fins a on podem arribar, a conèixer-nos a nosaltres mateixes, a conviure amb els/les altres i a relacionar-nos amb el món. Els límits clars ajuden a entendre les realitats concretes i donen seguretat.

Quan comuniquem un límit ho farem de forma clara, senzilla, amb respecte , afecte, (tenint present el desig o necessitat que té el nen o nena) i posant-hi molta l’atenció. Entenem que els límits de vegades són dolorosos per això hem de respectar aquest sentiment i acompanyar-lo (si el nen o la nena ho vol) amb afecte i sense judici.

També hem de tenir present que a mida que anem coneixent com “funcionen les coses” i madurant, podem anar prenent més autonomia, prenent més decisions i actuant amb respecte i responsabilitat. És a dir, educació lliure no vol dir: Creixo en un espai on faig el que em dona la gana sense pensar més que en mi i sense tenir presents als altres i l’entorn. Tot al contrari, ser lliure és molt difícil i comporta responsabilitat. Vol dir que a mida que vaig creixent i coneixent més coses del món i de les relacions, vaig adquirint més autonomia respecte les meves decisions , acceptant la responsabilitat que això comporta i aprenent a assumir les conseqüències dels meus actes.

La responsabilitat és una actitud que es va aprenent a poc a poc, a mida que anem madurant i que es va interioritzant a partir de l’experiència. Així, són necessàries moltes vivències per comprendre el seu significat i per poder ser conseqüent . Podem dir que una persona actua de manera responsable quan respecta acords, controla els propis impulsos, és conseqüent amb les decisions preses i les accions fetes… quan no necessita que una persona externa li recordi els límits i les conseqüències.

Com hem dit abans, ser lliure no és fàcil, és un gran aprenentatge, per això l’hem d’acompanyar amb paciència, serenor, amor, confiança i empatia, junt amb la necessitat de viure les conseqüències dels propis actes i decisions. Per això és molt important saber com entenem els límits, posar atenció en com els comuniquem i com gestionem les conseqüències si no els respectem.

En quant a com els entenem, em refereixo a que els límits existeixen en tota interacció, no ens han de fer por i si són comunicats enlloc d’imposats, ens ajuden a situar-nos i a ser més respectuosos. Tenim límits propis, d’altres que són fruit de la relació i la convivència i d’altres que són físics. És molt important tenir present que cada persona té els seus propis límits i que els podem expressar des de ben petits (amb el plor, el riure, amb l’expressió corporal…. i més endavant amb la paraula). És molt important que les persones adultes els sapiguem escoltar. Els socials, són límits que es van definint conjuntament. A mida que la canalla va madurant va participant, si vol, en la definició d’aquests. Les “regles del joc” (els acords de convivència) poden canviar consensuant-les.

Per una altra banda, també és important com els comuniquem. Quan informem d’un límit és important reconèixer el desig de l’altre, les seves necessitats i si és possible buscar com les pot satisfer. És molt diferent cridar des de l’altra punta del pati: No llencis pedres que li obriràs el cap a algú!!!!! … Que anar fins a la persona, establir contacte i explicar-li amb tranquil·litat : Per tirar pedres (reconeixem la necessitat) pots buscar un lloc on no hi hagi persones a les que puguis molestar.

També és important no oblidar que les accions tenen conseqüències, per tant els límits i/o acords no respectats també les tenen. Les conseqüències no són càstigs, sinó conseqüències lògiques de les accions i tenen un seguit de característiques: 1. tenen relació directa amb allò que ha passat; 2. en l’anàlisi del succés no hi ha judici de valor cap a la persona, sinó que es descriu l’acció i s’explica perquè causen perjudici; 3. el grup pot tenir coses a dir davant de la falta de respecte i poden ser consensuades entre el grup de relació.

Per exemple: un nen/a tira una pedres cap al sorral on hi ha canalla jugant, li dona a un company/a i li fa mal. Ens apropem a qui ha tirat la pedra, establim contacte, i li expliquem (amb tranquil·litat, serenor…) que la pedra ha tocat al company/a i que li ha fet mal. Suposem que vol seguir tirant pedres en la direcció d’on hi ha la canalla. Li expliquem que si té més ganes de més pedres ha de buscar un lloc on no hi hagi gent que pugui molestar o fer mal.

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: